Francesc Camprodón va ser un autor de tatre i poeta català, creador d'obres com sóm:
- Flor de un día (1951)
- Espinas de una flor ( 1852)
- Marina (1855), sarsuela i posteriorment òpera
- La teta gallinaire (1865)
- La tornada d'en Titó (1867)
- Fe, pàtria, amor ( 1870)
Ja que de cor per l’infinit sospiro,
jo vull davant de mi
que ni al cel ni la terra a on jo miro
mai se li vegi el fi.
Jo vull sentir de nit les brises soltes
passar pel meu costat,
i aquell brunzir del mar que tantes voltes
m’ha omplert de soledat.
Les mil estrelles que els meus ulls albiren
d’ençà que visc al món,
les aguaito de lluny i elles em miren,
i vull saber què són.
Vull desertar d’aquestes platges mudes
on tot és tan petit;
vull seguir les regions desconegudes
on s’amaga la nit.
No vull que l’ombra dels meus ulls m’amagui
l’eterna veritat;
jo vull que el mateix Déu amb sa mà apagui
la set que m’ha donat.
En l’ambició de tot lo gran que alento,
en lo foc del cervell
i en la febre del cor que em bull, hi sento
que só guspira d’Ell.
Al finalitzar les exposicions havíem d'entregar una valoració que ens teníem que fer a nosaltres mateixos amb una taula a on teniem present:
- Elecció del text
- Expressió oral
- Mirada
- Veu
- Postura
- Gesticulació
- Control dels nervis
- Altres
En aquesta taula havíem d'argumentar com ho havíem fet, tot i que la valoració per part meva no va poder ser molt bona, ja que els nervis van passar una mala jugada, perquè a part de no parar de moure'm, de tenir la veu tremolosa i una mirada perduda , també em vaig quedar en blanc.
Considero que fer aquesta activitat ha estat molt possitiu perquè em pogut observar l'ho complicat que és recitar un poema, ja que no és el mateix fer una expossició que recitar, sinó que ho vaig trobar molt més complicat, perquè tot i saber-me el poema posar-te davant de tota una classe és molt complicat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario